De la imperfecció a l'eskocell
L'evolució d'un eskocell molt urbà. S'ha de començar perquè pugui millorar.
La imperfecció
És un dels meus reptes aquests dies. Intentar fer coses encara que no sortin perfectes. Sembla fàcil: tot el que faig és imperfecte! El difícil és continuar una vegada hagis vist que està molt lluny del que podria ser.
Sóc una jardinera molt bàsica. Miro els eskocells del John Welsh a Londres i penso que mai no podré fer una cosa així. I de moment no n'he fet. Però no vol dir que no faci res...
Ara mateix tinc tres eskocells plantats. L'Ajuntament ens va prometre un sistema per apuntar-nos a un escocell per responsabilitzar-nos-en, i que estaria a punt fa dos anys, després per aquest juny passat, i més recentment per setembre. Ara som a l'octubre, ens continuen dient que no saben quan ho tindran i sembla obvi per què no hem esperat.
Els primers dos eskocells els vam començar amb caputxines i l'ajut d'en Jaume del grup d'Eskocells que va construir els marcs i també de la Lourde de la botiga de davant que es va oferir de regar i cuidar les plantes. És més que evident la importància del seu suport: l'eskocell davant la botiga està força maco mentres l'altre pateix. No ajuda que un energúmen hi bolqués un cendrer l'altre dia (WTF?) però m'ha quedat més clar que mai que un eskocell no es pot deixar tot solet.
Aquests dos eskocells estan gairebé a l'ombra dels edificis que els rodegen i per això vaig pensar d'expandir cap a l'eskocell de més enllà. Més gran, sense una reixa metàl·lica, i al sol.
Es tracta d'un d'aquells escocells que et fa preguntar per què la gent es preocupa que algú ensopegui amb un dels eskocells que enmarquem nosaltres i no que s'hi caigui en un dels abismes dels escocells fondos i buits abandonats per l'Ajuntament. Així que primer, calia omplir-lo. En lloc de comprar terra comercial, vam anar a la planta de Compostatge de Torrelles de Llobregat. Ells converteixen els residus orgànics de diversos pobles (però no dels que no saben destriar la franja orgànica del rebutg, i sí fan una cata per saber-ho, però això és una altra història). Una bossa de 40 litros costa una mica més d'un euro. Sense comptar conduir-hi, és clar.
L'eskocell nou va engolir dues bosses d'aquestes sense parpadejar. En James, també del grup d'Eskocells, havia trobat unes fustes i em va ajudar a fer un marc. Tot va quedar molt maco. Durant dos dies i mig. Resulta que l'eskocell està just davant del Parking Domènech (que simpàticament van oferir d'ajudar a regar) i els cotxes quan sortien xocaven contra la cantonada del marc de l'eskocell.
Vaig intentar arreglar les fustes un parell o tres de vegades però quan vaig tornar de vacances, havien desaparègut, segurament gràcies als de Parcs i Jardins, i no els culpo. Cada vegada quedava pitjor, i una mica més perillós.
Sense el marc, però, les plantes van durar poc. Primer van pansir i de seguida van desaparéixer del tot. Crec que el culpable és el pixum dels gossos, i entenc que les plantes són una diana molt atractiva.
Què podem fer-hi doncs? Tornar a fer un altre marc, que deixi més marge als cotxes que emergeixen del parking, i afegir un póster (mira les imatges per veure-l) que anima al veïnat a cuidar les plantes guiant els gossos a fer les seves necessitats en un altre lloc.
(La problemàtica dels gossos no és menor. Entenc que els és natural fer pipí sobre les plantes o al costat d'un arbre. Caldria preveure més llocs on poden orinar sense fer malbé la flora urbana. També és veritat que hem de compartir l'espai tant amb els veïns humans com amb els seus mascotes. Estic segura que podem trobar una manera amb una mica de generositat per i de tots plegats.)
Tornem al nostre. Dissabte 2 d'octubre hi vam tornar, amb un nou marc trapezoïdal de ma del Jep del grup d'Eskocells, un póster molt xuli dissenyat per la Bet (també del grup), i noves plantes que he anat multiplicant al meu jardí. Parlant de generositat, és meravellós el que hi ha aquests dies al grup d'Eskocells—vine i ho veuràs!
Crec que ha quedat molt maco, però un eskocell d'un o dos dies no és prova de res. La prova és el temps. Però en aquest respecte, hi ha una mica d'esperança. El dissabte abans de plantar-hi res, vam veure un brot minúscul d'una caputxina que no s'havia donat per morta, que reclamava l'espai de l'escocell. Amb la protecció del nou marc, igual pot créixer i omplir-se de flors. Quina il·lusió que m'ha fet!
I això em recorda que l'altre dia, vaig passar pels eskocells que vam plantar a Letamendi. Havien estat plens de caputxines durant molts mesos. Les caputxines havien mort—això passa amb les plantes—i havia forces fulles mortes i una mica de brossa. Però quan apartava una mica les fulles, podia veure tres o quatre brots de caputxines, filles de les que vam plantar a la primavera. Els eskocells són vius, i amb una mica de suport—en aquest cas el marc molt xulo que van construir els de Transfolab, les plantes poden prendre protagonisme propi.
---
Epíleg: Això de la perfecció m'ha impedit publicar aquest post fins ara, sempre pensant que l'havia d'editar, afegir coses i més. El bo és que ara us puc explicar que l'eskocell continua molt sa, les plantes resisteixen, ara que tenen una mica de respit del pixum, i el marc també, tot i que alguns dels llistons necessiten tornar a cargolar-se. Els cotxes passen sense fer-li malbé, que és el més important.
I després hi ha una altra cosa molt important: aquell dia de principis d'octubre vaig escampar unes quantes llavors, netes de les flors de Montjuïc a sobre el compost de Torrelles. No tenia gens clar que puguessin aguantar en aquell ambient dur. Però van pujant molt i molt bé. Si passes per la vora, porta una ampolleta d'aigua—ara a l'hivern no els en cal molta però una mica de tant en quant sí que els va bé perquè es puguin establir bé. Sembla que algú també ha acceptat l'oferta d'agafar esqueixos del coleus—em sembla genial, així es multiplicarà per tot el barri—aviat penjaré un cartell amb instruccions pels que encara no saben fer-ho. I hi posaré d'altres colors, que són preciosos!
És un dels meus reptes aquests dies. Intentar fer coses encara que no sortin perfectes. Sembla fàcil: tot el que faig és imperfecte! El difícil és continuar una vegada hagis vist que està molt lluny del que podria ser.
Sóc una jardinera molt bàsica. Miro els eskocells del John Welsh a Londres i penso que mai no podré fer una cosa així. I de moment no n'he fet. Però no vol dir que no faci res...
Ara mateix tinc tres eskocells plantats. L'Ajuntament ens va prometre un sistema per apuntar-nos a un escocell per responsabilitzar-nos-en, i que estaria a punt fa dos anys, després per aquest juny passat, i més recentment per setembre. Ara som a l'octubre, ens continuen dient que no saben quan ho tindran i sembla obvi per què no hem esperat.
Els primers dos eskocells els vam començar amb caputxines i l'ajut d'en Jaume del grup d'Eskocells que va construir els marcs i també de la Lourde de la botiga de davant que es va oferir de regar i cuidar les plantes. És més que evident la importància del seu suport: l'eskocell davant la botiga està força maco mentres l'altre pateix. No ajuda que un energúmen hi bolqués un cendrer l'altre dia (WTF?) però m'ha quedat més clar que mai que un eskocell no es pot deixar tot solet.
Aquests dos eskocells estan gairebé a l'ombra dels edificis que els rodegen i per això vaig pensar d'expandir cap a l'eskocell de més enllà. Més gran, sense una reixa metàl·lica, i al sol.
Es tracta d'un d'aquells escocells que et fa preguntar per què la gent es preocupa que algú ensopegui amb un dels eskocells que enmarquem nosaltres i no que s'hi caigui en un dels abismes dels escocells fondos i buits abandonats per l'Ajuntament. Així que primer, calia omplir-lo. En lloc de comprar terra comercial, vam anar a la planta de Compostatge de Torrelles de Llobregat. Ells converteixen els residus orgànics de diversos pobles (però no dels que no saben destriar la franja orgànica del rebutg, i sí fan una cata per saber-ho, però això és una altra història). Una bossa de 40 litros costa una mica més d'un euro. Sense comptar conduir-hi, és clar.
L'eskocell nou va engolir dues bosses d'aquestes sense parpadejar. En James, també del grup d'Eskocells, havia trobat unes fustes i em va ajudar a fer un marc. Tot va quedar molt maco. Durant dos dies i mig. Resulta que l'eskocell està just davant del Parking Domènech (que simpàticament van oferir d'ajudar a regar) i els cotxes quan sortien xocaven contra la cantonada del marc de l'eskocell.
Vaig intentar arreglar les fustes un parell o tres de vegades però quan vaig tornar de vacances, havien desaparègut, segurament gràcies als de Parcs i Jardins, i no els culpo. Cada vegada quedava pitjor, i una mica més perillós.
Sense el marc, però, les plantes van durar poc. Primer van pansir i de seguida van desaparéixer del tot. Crec que el culpable és el pixum dels gossos, i entenc que les plantes són una diana molt atractiva.
Què podem fer-hi doncs? Tornar a fer un altre marc, que deixi més marge als cotxes que emergeixen del parking, i afegir un póster (mira les imatges per veure-l) que anima al veïnat a cuidar les plantes guiant els gossos a fer les seves necessitats en un altre lloc.
(La problemàtica dels gossos no és menor. Entenc que els és natural fer pipí sobre les plantes o al costat d'un arbre. Caldria preveure més llocs on poden orinar sense fer malbé la flora urbana. També és veritat que hem de compartir l'espai tant amb els veïns humans com amb els seus mascotes. Estic segura que podem trobar una manera amb una mica de generositat per i de tots plegats.)
Tornem al nostre. Dissabte 2 d'octubre hi vam tornar, amb un nou marc trapezoïdal de ma del Jep del grup d'Eskocells, un póster molt xuli dissenyat per la Bet (també del grup), i noves plantes que he anat multiplicant al meu jardí. Parlant de generositat, és meravellós el que hi ha aquests dies al grup d'Eskocells—vine i ho veuràs!
Crec que ha quedat molt maco, però un eskocell d'un o dos dies no és prova de res. La prova és el temps. Però en aquest respecte, hi ha una mica d'esperança. El dissabte abans de plantar-hi res, vam veure un brot minúscul d'una caputxina que no s'havia donat per morta, que reclamava l'espai de l'escocell. Amb la protecció del nou marc, igual pot créixer i omplir-se de flors. Quina il·lusió que m'ha fet!
I això em recorda que l'altre dia, vaig passar pels eskocells que vam plantar a Letamendi. Havien estat plens de caputxines durant molts mesos. Les caputxines havien mort—això passa amb les plantes—i havia forces fulles mortes i una mica de brossa. Però quan apartava una mica les fulles, podia veure tres o quatre brots de caputxines, filles de les que vam plantar a la primavera. Els eskocells són vius, i amb una mica de suport—en aquest cas el marc molt xulo que van construir els de Transfolab, les plantes poden prendre protagonisme propi.
---
Epíleg: Això de la perfecció m'ha impedit publicar aquest post fins ara, sempre pensant que l'havia d'editar, afegir coses i més. El bo és que ara us puc explicar que l'eskocell continua molt sa, les plantes resisteixen, ara que tenen una mica de respit del pixum, i el marc també, tot i que alguns dels llistons necessiten tornar a cargolar-se. Els cotxes passen sense fer-li malbé, que és el més important.
I després hi ha una altra cosa molt important: aquell dia de principis d'octubre vaig escampar unes quantes llavors, netes de les flors de Montjuïc a sobre el compost de Torrelles. No tenia gens clar que puguessin aguantar en aquell ambient dur. Però van pujant molt i molt bé. Si passes per la vora, porta una ampolleta d'aigua—ara a l'hivern no els en cal molta però una mica de tant en quant sí que els va bé perquè es puguin establir bé. Sembla que algú també ha acceptat l'oferta d'agafar esqueixos del coleus—em sembla genial, així es multiplicarà per tot el barri—aviat penjaré un cartell amb instruccions pels que encara no saben fer-ho. I hi posaré d'altres colors, que són preciosos!