Va ser un cap de setmana molt mogut, celebrant el Thanksgiving (que a Estats Units se celebra demà, quart dijous de novembre) amb tots els ets i uts: gall d'indi, salsa de nabius vermells, stuffing (farcit) i pastís de carabassa. Els meus fills van arribar des de tres països diferents i va haver-hi un milió de coses per preparar. El gall d'indi va sortir millor que mai (i no hi vaig fer res, farcit, dins el forn, i tres hores més tard, fora). Quan ja havia marxat tothom, estava alhora exhausta, tranquil·la, i, ho confesso, patint que havia de fer més. Passar temps amb el fill que encara estava per Barcelona, fer la bugada de tantes tovalloles, llençols i estovalles. Fregar la terra d'una cuina utilitzada més enllà de les seves capacitats. I no vaig fer res d'això, almenys no immediatament.

Vaig anar a recollir fulles. 

A principis d'any, quan estava fent molts experiments amb el compostatge calent urbà, buscava fulles per tot arreu. Però ja era març o abril, i no n'hi havia. Segur que als pobles sí, i al bosc més encara, però a Barcelona, jo no en trobava enlloc. Tot 'net'. Per fer compostatge ràpid o calent, cal copioses quantitats de carboni, i una de les fonts millors són les fulles. En el seu lloc, freqüentava la plaça i furtava capses de cartró d'Amazon dels contenidors de reciclatge. Un bon substitut.

Aquest any quan van començar a canviar de color les fulles, les mirava amb ulls cobdiciosos, esperant que caiguessin per continuar els meus experiments de compostatge. 

Però llavors vaig llegir sobre un altre ús per les fulles. No només són útils pel compost, sinó que són l'ingredient principal d'una cosa que descriuen per l'internet com a 'l'or negre': la fullaraca descomposta amb fongs, coneguda en el món angloparlant amb el nom igualment poc atractiu de 'leaf mold'. Es veu que si reculls una pila de fulles i les deixes en un racó durant uns mesos, passa un altre tipus de procés, lent, de descomposició a base de fongs (i no bactèria, com passa amb el compost). Les fulles es redueixen a una matèria flonja, amb pocs nutrients però molts minerals i molta capacitat de retenir aigua, molt i molt bona per fer de substrat per noves plantes, o un acoixinat de primera. Com la terra del sotabosc. I què necessites per generar aquesta matèria tan valuosa que no es pot comprar a cap botiga? Només fulles. Si les vols triturar amb un tallagespes, que t'ho passis fenomenal, però l'únic realment essencial és que apiles unes fulles, les deixes en un racó on no s’assecaran, i esperes uns mesos o un any. O dos. 

Ara una petita digressió per parlar-vos de la meva àvia materna. Es deia Lucille i sempre buscava maneres de fer-se rica, de manera ràpida i original. Volia portar-me a Las Vegas a comptar cartes jugant a Blackjack, o a sortir en algun concurs a la tele, tenia col·leccions de monedes i segells, i guardava un munt de revistes velles a casa que un dia valdrien alguna cosa. I al final no vam anar a Las Vegas, no va aconseguir que jo sortís en cap concurs, i els seus trastos només eren trastos. 

Però cada vegada que veig algú explicant un sistema miraculós a Instagram o YouTube sempre penso en ella. I segurament just perquè sóc la seva néta, continuo mirant i prenent apunts i provant coses que semblen massa estranyes per ser veritat. Or negre fet de fulles descompostes!

Fa poc que m'he comprat una casa a la Garrotxa i tot i que sigui una història per un altre dia, té una part rellevant: és que durant tota la tardor hi he observat els arbres amb una certa impaciència. A la primera caiguda de fulles, vaig anar al bosc per omplir-me'n un 'big bag'. Després una amiga a qui li havia explicat el secret de la fullaraca descomposta de fongs em va trucar a mi per convidar-me a collir fulles amb ella i els seus dos fills petits (que són grans fans de les piles de fulles, i grans ajudants en esmicolar-les).

Però sent la perfeccionista impacient que sóc, l'altre dia vaig tornar a repassar els articles sobre com fer fullaraca descomposta de fongs i vaig llegir que les fulles que havia recollit, grosses i consistents dels plataners, triguen dos anys en desfer-se, però amb fulles petites i primetes—com les dels bedoll, carpe, cirerer, faig, freixe, om, pollancre, roure o salze—podria tenir resultats en sis mesos. Novembre, desembre, gener, febrer, març, abril! just a temps per la primavera!

I és així com aquell dia, després del Thanksgiving, vaig sortir a la cerca de més fulles. (No patiu, les fulles dels plataners les guardaré també!) El primer que vaig trobar va ser un home que en tenia una pila grossa en flames. Feia aquella olor deliciosa de tardor però pensava, com podia estar cremant aquests recursos alquímics, aquests ingredients de l'or negre?

A la placeta al costat de l'escola bressol en vaig trobar tres o quatre pollancres que havien deixat moltes fulles que ara estaven arreplegades a la vora d'una tanca, esperant-me. Al principi feia una mica de tall treure la rascleta del cotxe, com una lladre agafant una cosa de la via pública que pertany a tothom. Però ràpidament em vaig engrescar. Sempre m'ha agradat rasclar fulles, s'acumulen tan ràpidament, la gent se'n queixa però és una feina molt agraïda. El primer any que vaig tornar a Massachusetts després de viure els meus primers anys a Catalunya, li vaig demanar a la meva germana que em deixés recollir les seves fulles pel pur plaer d'arreplegar-les. Són l'encarnació de la força de moltes petites coses ajuntades! 

Et pots fer una pila immensa en pocs minuts que omple una bossa grossa (no sona millor que 'big bag'?), i mentre una no pesa res, la bossa sencera em costava deu i ajuda per aixecar fins el meu maletí. Em recordaven les papallones monarques que passen l'hivern a boscos mexicans després d'un viatge de 5000 kilòmetres d'on han nascut i per mantenir l'escalfor, s'ajunten en grups multitudinaris i a vegades el gran pes de les papallones (un oxímoron com una catedral) fa trencar les branques dels arbres.

Va passar un senyor i em va dir "Millor esperar, perquè d'aquí dos dies, ja hauran caigut més" i sense pensar li vaig respondre, “però no podré amb les que ja hi són!” Evidentment, ell imaginava que volia 'netejar' i que no podria deixar-ho net fins que no en caiguessin totes, no li entrava al cap que volia recollir-les i portar-me-les a casa. Que són or negre que només necessita un temps de repós abans de fer de substrat idoni pel jardí de flors que espero tenir a la primavera.

Costa canviar aquesta idea de les fulles, la brossa, els residus orgànics com a cosa que cal netejar, treure, eliminar, amagar o llençar. Les escultures de fulles de l'Andy Goldworthy o del --- són exemples vistosos, però hem de començar a mirar-ho tot amb altres ulls. La natura no és quadrada i ordenada, és meravellosament sorollosa i multicolor, en diferents estats de creixement i descomposició. Sense l'un no tenim l'altre. Si cremem les fulles, perdem tot el que portaven amb la calor que puja al cel. Si les deixem descompondre, la seva herència fa de fonament de futur en la terra.  

Thanksgiving (juntament amb Halloween, però això també és una altra història) és una de les millors festes que tenim a Estats Units. Una celebració de família, durant la qual donem les gràcies i expressem en veu alta el que moltes vegades queda en silenci: l'agraïment per la nostra gent estimada, o feina, o estudis, o fongs que descomponen les fulles i les converteixen en un recurs que després no cal comprar empaquetat amb bosses de plàstic carregades a casa amb el cotxe. És una mirada a tot el que tenim, encara que sigui poc o que sembli poc, i apreciar-ho, agrair-ho, senzillament veure-ho. I l'endemà, quan penses que mai no tornaràs a menjar, va molt bé deixar totes les altres responsabilitats i sortir a agrair als arbres fins a les fulles que cauen.