És una pregunta lícita, inclús necessària. Me la va fer un amic l'altre dia sobre aquesta pàgina. I se m'ha quedat al cap des de llavors. La resposta immediata és fàcil: vull comunicar el que sé sobre els horts, sobre fer cultivar les plantes, la joia i la pau que et pot portar, i també vull escriure, que és el meu mitjà preferit per comunicar-me (encara que estic pensant en fer-vos uns vídeos!) I també vull compartir les meves plantes i llavors i esqueixos i fins i tot els cucs de compost.

La veritat és que no sé què m'aportar`a més. Sovint no sé què m'aportarà algun projecte quan l'enceto. Només sé que necessito fer-lo. Per mi, fer un hort urbà també és polític i espiritual. És un aprenentatge constant que no ho pots controlar tot, que pots posar el substrat, l'adob, la planta i l'aigua però no la pots obligar a crèixer o a donar fruit. No pots controlar el que fa un altre ser viu, només pots treballar perquè les condicions siguin les òptimes, perquè hi hagi enteniment.

Però això no vol dir que no progressi. Només que tu no ho controles. Només pots fer-ne la teva part. Els altres (sol, aigua, nutrients i també plagues i fongs i sequeres) han de fer-ne la seva. I tampoc no pots tenir pressa. Les coses prenen el seu temps. Veieu com és de polític?!

Ahir, abans d'anar a la mani, estava pensant en tot això. I també en el roser del que vaig netejar de cucs el dimarts. I em va donar per mirar l'altre roser. De fora tenia molt bon aspecte, però quan vaig mirar més a prop, vaig veure que estava plagat, mai més ben dit, de cochinilla cotonosa, que quan són grans semblen petites xarraterres. Però són terribles. Si les deixes, xuclen la vida de les plantes. Si mires l'internet, et recomanen tota mena d'esprais i concoccions, jo una altra vegada recomano esclafar-les amb els dits, una per una vigilant, en el cas del rosers, les espines. En el temps que prendries per anar a buscar un esprai, les hauràs tret totes (compte, que n'hi ha de petitones darrrera les fulles). Això sí, amb esprai o sense, has de vigilar sempre, que tornen. Però si les vigiles, el roser creix i es fa fort.

Com diu el meu pare, això també és la vida. El que has plantat i el que creix i apareix al seu aire. El que pots controlar i el que no. Però també t'aporta coses que mai pensaves: fas connexions entre el que aprens amb les plantes i el que veus en les altres parts de la vida, et dona un moment d'alegria en un dia de tristesa, et porta sorpreses, et recorda que facis el que facis, la vida continua, i sí, et porta alguna maduixa deliciosa.

---

La carabasseta segueix el seu camí, cada dia més grossa. Avui és el dia 8, falta un mes encara. Em preocupen dues coses: les fulles grogues i aquells bernats marbrejats. He començat a aixafar aquests quan els veig. Em veuen i se'n van corrents. L'altre dia quan vaig pol·linitzar la flor, també vaig posar un test a sota un tros de la planta, més a prop de la carabasseta, per ajudar a donar-li nutrients més a prop de la fruita. Les carabasses són com els tomàquets i les maduixes en que poden desenvolupar arrels al llarg de les tiges. Espero que això ajudi a renfortir les fulles, però també els ruixaré amb sabó potàssic avui si tinc temps.

A mitjans d'octubre faré el primer repartiment de llavors i plantes. Si en voleu, subscriviu-vos-hi!