Cada vegada que parlo amb el meu pare, de 85 anys, m'explica que algun més dels seus desenes de cosins ha mort. És una mica rotllo aquesta etapa de la vida, em diu. Ja ha venut la casa i s'ha desfet de la major part de les seves coses. I ha comprat un cotxe xulo amb una mena de rènting perquè li fa gràcia segurament no haver-ho de pagar tot abans de morir. Tinc un altre amic que va enllestint-ho tot per no deixar feina als seus fills. Ja té els papers tots en ordre, va desfent-se dels trastos i repartint les fotos. I només puc pensar que no tinc ganes de preparar-me per morir. Sóc més com la mare, amb piles innombrables que per mi serà una part de dir-li adéu algun dia. I és veritat que són més grans que jo, però ningú no sap quan morirà. Ai, fills meus, prepareu-vos: haureu de repartir els trastos i fotos vosaltres mateixos, o cremar-ho tot, com vulgueu.

Fa tres Sant Jordis, em vaig trobar un llibre en anglès a la plaça, no era el meu tipus de llibre, però el títol em va cridar l'atenció: La vetlla del meu pare, de Kevin Toolis, "com ens ensenyen a viure, estimar i morir els irlandesos". No el vaig mirar durant mesos i de sobte durant l'estiu el vaig agafar, i no el vaig poder deixar. Explica com la mort és part de la vida a Irlanda, que les vetlles són com una mena de celebració de la vida on la gent riu i plora i recorda i explica les històries sobre el difunt. Hi ha una secció on descriu que després d'una festa de la seva adolescència, no sabien què fer, i van decidir anar a una vetlla: i hi van menjar, jugar, fumar, i respondre a la crida del cos que la mort, de manera paradoxal (o no), desperta. Jo vull viure i morir així, amb la mort present i la vida encara més.

Al jardí estic rodejada de vida i mort, crec que és una de les raons que m'atrau tant. Les caputxines han explotat aquest any, travessant la barana i saltant fins al buit. Però un parell de setmanes després, les fulles groguegen. Les roselles igual. Nascudes de llavors portades d'estranquis d'una plantada de flors silvestres de Montjuïc, han viscut amb amb una exuberància de colors, cada dia un de nou, però ja són un bosc de baines, les llavors a l'espera de l'any que ve. No sóc bona podadora, em sap greu arrancar les plantes a mig morir, però estic intentant aprendre. Recordo molt a una professora estimada de mates, Mrs. Hotchkins, una dona negra, petita, arrugada i aspra com si tingués 80 anys encara que segur que no tenia gaire més que jo ara. Quan em quedava tard a parlar amb ella, ella passava l'estona podant els coleus de l'aula, sense pietat. Ella deia que els ajudava a posar energia en branques noves, en créixer. A mi, que sóc amant de deixar fer les plantes com volen, de deixar espai per les espontànies, per les oportunitats que jo no he pensat, de deixar totes les portes obertes, em costa aprendre aquesta llicó.  Podar fa créixer. Morir fa viure.

Fa dues setmanes vam construir una compostadora a l'hort okupa sota el pont de Vallcarca. Durant aquestes dues setmanes hem anat a les verduleries del barri (al mercat de Lesseps i a l'avinguda Vallcarca mateixa) i hem demanat que ens guardessin les restes—les fulles pansides d'enciams, les corones de les pinyes, les baines dels pèsols, els tomàquets mig podrits, tot— i ho hem barrejat amb la palla que ha sobrat de la plantada. En 10 dies hem arreplegat un metre cúbic de material. El dimecres ja pujava a 59°C i el divendres a 63°C. Això vol dir que la descomposició va a tot drap i en un mes tindrem compost per l'hort. El millor és remenar-lo: ho vam fer per primera vegada el dimecres, i a més a més del vapor que se'n despren, pots veure el que està passant allà dins, el passatge de la vida fins a la mort fins a la descomposició i la recomposició. És un miracle en tota regla.

Remenar el compost és molt important perquè a part del nitrògen i aigua que provenen de les coses verdes i el carbó que ve de la palla i cartró triturat, cal oxígen. El compostatge calent és un procés aeròbic. La descomposició requereix aire per no fer pudor. Cal tenir-ho en compte. 

Aquesta setmana passada vaig acabar de vendre la meva casa, la meva granja, a Massachusetts. Viure-hi havia estat un somni per mi des de petita i ara ja no és meva. Passejant per Barcelona, per l'hort okupa, pel terrat, m'he preguntat si he fet bé en tornar a Catalunya ara fa gairebé vuit anys, amb tot el terrabastall que ha volgut dir per mi i els meus fills. Ens ha canviat absolutament tot. Em sento desarrelada, desconnectada, desterrada, no com una planta cuidadosament repicada amb un test més gran amb terra nova sinó com les plançons que les merles del terrat tiren pel costat mentres busquen cucs desesperadament. Em preocupo que sóc massa gran per poder connectar-me del tot aquí i si seré sempre una planta exòtica, una mica fora de lloc. No sé per on haig de brotar i què haig de fer. Em fa vertígen i una mica de por. Em sento sola. Necessito amor.

Al meu ex li encantava podar els arbres al màxim, jurava que els anava molt bé, però em recordo uns quants que no van tornar. Entre poc i massa. Heu vist aquells pollancres que poden fins a la desfiguració? Els poden tan dràsticament que només poden créixer d'una sola manera i queden tot de bonys frustrats. No puc viure així. Podar fa créixer però deixar anar també fa créixer. Hem de viure abans de morir. A vegades un brot inesperat et porta a aprendre i veure coses que mai podries haver vist o aprés. Et fa viure. Les caputxines es van llançar per si sols per la barana, no ho vaig planejar, i han estat un plaer cada dia de la primavera. Les roselles han acaparat tot el terrat i les abelles hi han estat molt contentes.

I em fa tornar a pensar en aquesta idea de desfer-se de coses, d'enllestir els papers, de preparar-se per morir i m'entren ganes de cridar ESPERA UN MOMENT. No em fa por la mort, i quan vingui, vull viure-ho plenament, però em nego a podar-ho tot arran de terra, a tancar portes, a pensar que ja sé com va, a esperar la mort tranquil·lament. Primer, cal viure.