Tampoc no votaria al Lluís Llach. Si el que ens falta és unitat de propostes i començar a treballar cap a un objectiu compartit, qualsevol persona que hagi escoltat en Llach últimament estarà d'acord que ell no és el candidat adequat. L'última vegada que el vaig sentir jo va ser a Vilafranca on em va sorprendre amb la seva virulència anti-ERC, i l'absència de crítica cap a Puigdemont i Junts. Tot anava per una sola banda.
I dic virulència perquè reflectia aquesta lluita canina entre ERC i Junts que ens ha portat justament on som. I que no ens porta enlloc. Podríem haver convertit l'1 d'octubre en la independència del país si no hi hagués aquest rencor francament avorrit entre els partits i partidistes. Triar-ne un per fer de president de l'Assemblea és no haver après res.

M'he despertat avui no sabent res del Josep Punga, i he llegit l'entrevista d'en Barnils amb molt d'interés. M'ha fet molta il·lusió que s'hagi presentat a la presidència i que no s'hagi rendit, i que els altres secretaris s'hagin negat de donar suport al Llach inclús quan no hi havia una altra opció. No feu paral·lels entre aquesta situació i la meva a Ripoll, en la qual en Jordi Sanchez va utilitzar mesquinament la pressió del temps i l'espectre de la desunitat per forçar la rendició de tots els candidats en contra, incloent la meva, malgrat no haver aconseguit els vots que necessitava per ser president. Va requisar tots els mòbils abans d'hora per aillar-nos, i va convéncer al secretari de limitar el temps dels discursos perquè no pugués haver un debat honest, en el qual ell igual hagués perdut. Fa 9 anys d'aquell dia, i encara desitjo haver actuat com en Punga, amb més valentia, i menys preocupació per fer unitat darrera un candidat dolent i processista. 

M'heu mencionat a Twitter (aplicació que tinc pràcticament oblidada) com sempre passa quan el secretariat no tria el més votat, però si en algun moment hi havia una raó per no fer-ho és aquesta vegada. Els estatuts de l'Assemblea es van escriure per permetre que qualsevol secretari es pugués presentar a la presidència, i és així com s'ha fet des que la Carme es retirés. Que el Jordi Sànchez utilitzés tota la maquinària política i tota la seva ambició per guanyar la presidència malgrat no ser el candidat votat pel socis no vol dir que no seguís el reglament de l'Assemblea. Ara és el moment d'aprofitar aquest reglament per triar un candidat que no hagi estat part del debacle del 2 d'octubre, del 10 d'octubre i del 27 d'octubre. I més encara, dels 7 anys des de llavors en que només s'ha sapigut tirar els plats al cap.

Repeteixo, no en sé res del Punga del que he llegit en aquella entrevista, però ho trobo interessant només per això. Venir de fora del sistema polític a vegades porta avantatges (si és que realment ve de fora, perquè veig que havia estat militant de CDC). Ser jove també és interessant, i multilingüe, i haver aprés la història dels seus pares. Que digui que no ha estat mai descriminat pel color de la pell em sembla una mentida, i que es digui de dretes a mi personalment no em fa tanta gràcia. Però trobo que és un error triar un candidat només si són del mateix partit. Això va de país. I que sàpiga plantar cara a un candidat de renom però per això no millor candidat, ja m'agrada. Que continui el debat, que tenim temps! No cal tenir pressa per tornar a les baralles entre partidistes.