Ahir, el cartró de mitja dotzena de closques d'ous seques que s'havia estat acumulant al llarg de la setmana passada havia arribat a ser tan ple que ja no hi cabia ni una closca més. Les vaig tirar al pot del miniprimer, les vaig esmicolar ben esmicolades, vaig afegir la pols de calç resultant al compost 'dolç' que guardo, i el vaig pujar a dalt al terrat pels meus cucs. Tenia un miler de coses per fer i no tenia els cinc minuts que em va tardar fer-ho però em va fer feliç fer-ho de totes maneres. Em recordo quan era petita i la feina de portar el menjar podrit al compost era la feineta pitjor que et podria tocar. Havies d'anar fins a darrera de la casa, mullant-te els peus a la gespa, apartar els esbarzers, fer front a les abelles i la pudor, i per a què? Mai no ho tenia gaire clar. Però aquí, els meus cucs pencaires converteixen aquell menjar en compost i adob ric i nutritiu per les meves plantes i m'ajuden a completar un cercle clau a l'hort. Sense ells, hauria de baixar terra gastada (i les restes de la cuina) els cinc pisos fins als contenidors de l'ajuntament i després tornar a pujar amb la terra nova i l'adob.

A vegades, fer d'hortalana, sobre tot a la ciutat, sembla un gran luxe, i parlar-ne s'assembla a fardar o fins i tot prosletitzar. Quina noia més afortunada i previlegiada que sóc amb un terrat on puc jugar amb la terra, utilitzant massa aigua i energia per produir un grapat de raïms. Però l'altre dia vaig veure un cartell que posava "Fer jardineria és l'acte més terapéutic i també desafiant que pots fer, sobre tot a la ciutat, i a més a més et dona maduixes.” I em va fer pensar que fer un hort és un acte polític. Cultivar el teu propi menjar, reciclar els teus propis residus, rebutjar la dependència, insistir en l'autonomia. No importa que sigui a una escala molt petita.

Amb un hort urbà minúscul, i la producció més petita encara de menjar que produeix o rebutx que consumeix, podria semblar quixòtic o ingènu pensar que pot tenir inclús un impacte mins en aquest món cada vegada més boig. És fàcil escoltar aquella gent que diu que portar una ampolla de plàstic al contenidor de reciclatge és una pèrdua de temps mentre les multinacionals contaminants produeixen i consumeixen coses de plàstic ad infinitum. O que reclicar les meves closques d'ous i molins de café o pells de meló en humus de cucs és una pèrdua d'espai de mostrador de cuina.

Però ajudar als cucs a fer compost perquè les plantes puguin crèixer més fortes és més que una revolució literal de la mort a la vida, també m'estalvia arrosegar les coses amunt i avall les escales. No només això, hi ha l'efecte que revolucionar un hort pot tenir en cadascú de nosaltres, forçant-nos a baixar a la terra, en una escala humana, i fer testimoni de la sequència meravellosa de naixement i creixement i sexe i malalties i comunitat i mort i llavors renaixement una altra vegada en un petit trosset de terra en un test en un terrat al mig d'una jungla urbana. És per això que fer un hort és un desafiament, perquè ens fa parar quiets i qüestionar la cacofonia convulsiva d'accions que giren al nostre voltant intentant fer que continuem comprant i hipotecant i corrent més i més ràpid en lloc de parar l'atenció en una carabassa d'un taronja brillant i en els fongs que amenacen la seva supervivència. Ens permet ser el canvi que volem veure.

----

Deixa'm explicar-te els detalls sobre els cucs de compost. És molt més fàcil del que ningú vol que pensis. Al contrari del compostatge calent, on necessites prou massa per crear la calor necessària per desfer les restes de menjar (una vegada vaig compostejar una ovella sencera!), pots fer compost de cucs en un espai molt reduït. Pots començar amb una bossa de terra, o fibra de coco, o papers de diari i un grapat de cucs especials de compost (no són cucs de terra normals i corrents. I sí estic encantada de compartir els meus. No cal un compostador especial i car, pot servir una galleda perfectament. Però els cucs necessiten aire i ha d'haver un bon drenatge perquè no s'ofeguin en els liquids que poden acumular-se. Jo sóc ambiciosa i així vaig comprar un compostador de resin dur de Aquilea Jardin a Tàrrega i em va súper bé. Assegura't de tenir una mena de plataforma perquè no hauria d'estar tocant el terrat o terrassa. També cal temperatures moderades (Barcelona és perfecta) perquè ni es congelin ni es cuinin els cucs. Tinc els meus al terrat en el racò amb menys sol (però tot i així n'hi ha força al juliol i agost) Quanta més ombra, millor.

Recollo restes de menjar (espinacs o enciams pansits, molins de café, closques aixafades d'ous, pells de meló, oh! com estmimen les pells de meló! però ni cítrics ni cebes ni all) en un bol de vidre amb tapa a la cuina, i quan està ple, el porto a dalt, faig un forat en el compost, deixo les restes i les cobreixo de terra perquè no hi hagin mosques. També poso terra gastada i algunes restes de plantes (però tinc un altre compostador per totes les plantes mortes, fullaraca i branques i tal que tarden en desfer-se). I llavors els cucs fan la seva feina. Al principi de tenir-los (em va deixar un grapat un amic de Twitter, mira per on), els anava a mirar sovint, però ara normalment els deixo tranquils. És una altra faceta de la meva estratègia d'hortalana mandrosa. Faig alguna petita cosa per començar un projecte, i llavors li toca a l'hort fer la seva feina. Confesso que de tant en tant sí que pujo a visitar aquests animalons llefiscosos, feliçment fent compost. Si mires detingudament és fàcil veure cucs de totes les mides, i també ous petits translúcids, taronges. No em faria res donar-te'n uns quants si vols començar la teva pròpia colònia (i poso un enllaç a la pàgina de subscripció però també te'ls donaria sense.)

Per utilitzar el humus de cucs (que és meravellós com a adob), hi ha molta gent que filtra els cucs del humus amb malles especials o que tenen compostadors de cucs complicats de diferents nivells pels quals els cucs han de pujar deixat el humus net a sota de tot. No treballo tant. Cavo una mica de compost de dalt de la pila i la barrejo amb terra, i si hi queda algun cuc al nou test, no m'amoino gaire.

---

No pateixis per la carabassa. No crec que els fongs realment posen la seva supervivència en perill, tot i que l'estic vigilant. Tinc molts problemes de fongs a l'hort (quina llàstima el gerd encongit), per tant em continua preocupant, però per ara, la carabassa aguanta.

Oh! I he tingut una visita meravellosa del bec de corall senegalès, el mateix que vaig mencionar l'altre dia. L'havia estat intentant fotografiar al terrat uns dies abans sense èxit però havia deixat la càmara a l'escriptori, i per tant quan va tornar, molt a prop de la finestra del menjador, a sobre una mica de bambú i campanetes que utilitzo per amagar-me del bloc de pisos de turistes a l'altra banda, vaig poder fer unes fotos molt millors. Construeix-lo, i vindran!